OPOSGRATISOPOSGRATIST65. Els principals corrents de la literatura universal en la segona meitat del segle XX i la seva representació en la literatura catalana
La segona meitat del segle XX s'inicia sota l'impacte devastador de la Segona Guerra Mundial, un esdeveniment que fractura la consciència europea i mundial, accelerant la crisi de la modernitat i dels valors il·lustrats. El sentiment de pessimisme, angoixa i absurd s'instal·la en la societat i, conseqüentment, en la creació artística. La literatura d'aquest període abandona definitivament els grans relats i les certeses del segle XIX per endinsar-se en l'exploració del subjecte, la fragmentació de la realitat i la desconfiança en el llenguatge com a eina per representar el món de manera fidedigna. Aquest context històric, marcat per la Guerra Freda, la descolonització i l'aparició de la societat de consum, genera una sèrie de corrents literaris que, tot i la seva diversitat, comparteixen un qüestionament profund de la condició humana i de les formes narratives tradicionals. La filosofia existencialista, amb figures com Jean-Paul Sartre i Albert Camus, esdevé un referent intel·lectual clau, impregnant la literatura d'una reflexió sobre la llibertat, la responsabilitat individual i l'absurd de l'existència. A Catalunya, aquest panorama internacional ressona d'una manera particular. Sotmesa a la repressió de la dictadura franquista, la literatura catalana viu un període de resistència i represa cultural. Els autors catalans, malgrat les dificultats de la censura i l'aïllament, dialoguen amb els corrents europeus i americans, adaptant-los a la realitat pròpia. L'obra d'autors com Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga reflecteix aquesta tensió entre la necessitat de recuperar una tradició literària truncada per la guerra i la voluntat d'incorporar les noves sensibilitats i tècniques narratives que sorgeixen a nivell mundial.
L'existencialisme, com a corrent filosòfic i literari, posa l'accent en l'individu com a ésser lliure i responsable del seu destí en un món sense sentit transcendent. "L'existència precedeix l'essència", la cèlebre màxima de Jean-Paul Sartre, resumeix aquesta idea: l'home primer existeix i després, a través de les seves accions, es defineix a si mateix. Aquesta angoixa existencial es tradueix en obres com 'La Nàusea' (1938) de Sartre o 'L'Estrany' (1942) d'Albert Camus, on els protagonistes s'enfronten a la contingència i l'absurd de la vida. Aquesta visió del món troba la seva expressió més radical en el Teatre de l'Absurd. Autors com Samuel Beckett ('Esperant Godot', 1952) i Eugène Ionesco ('La cantant calba', 1950) porten a l'escena la incomunicació humana, la desintegració del llenguatge i la repetició cíclica d'accions buides de significat. Els seus personatges, sovint marginats i desorientats, esperen un esdeveniment que mai no arriba, evidenciant la manca de propòsit de l'existència. A Catalunya, aquests corrents tenen una recepció profunda. Manuel de Pedrolo és, sens dubte, l'autor que més explícitament connecta amb l'existencialisme. La seva vasta producció, especialment novel·les com 'Totes les bèsties de càrrega' (1967) o el cicle 'Temps Obert', explora la llibertat individual en contextos d'opressió. El seu teatre, amb obres com 'Homes i No' (1957), també s'acosta a les preocupacions del teatre de l'absurd, utilitzant situacions límit per reflexionar sobre la condició humana. La influència del teatre de l'absurd és igualment visible en autors com Joan Brossa, que a través de la seva "poesia escènica" trenca amb les convencions teatrals i explora l'absurditat de la vida quotidiana amb un llenguatge que beu directament de les avantguardes.
A la França dels anys cinquanta sorgeix el 'Nouveau Roman', un moviment que proposa una renovació radical de la tècnica novel·lística. Autors com Alain Robbe-Grillet ('La gelosia', 1957), Michel Butor ('La modificació', 1957) i Nathalie Sarraute qüestionen els pilars de la novel·la realista del segle XIX: l'argument, el personatge psicològic i la figura del narrador omniscient. Defensen una literatura "objectivista", on la descripció minuciosa i quasi científica dels objectes i dels espais substitueix la introspecció psicològica. L'objectiu és eliminar la subjectivitat de l'autor i presentar la realitat d'una manera neutra, fragmentada, tal com la percebria una càmera. El personatge perd la seva profunditat psicològica i es converteix en una simple presència, un punt de vista mòbil que registra el món exterior. La trama es dilueix en favor de la descripció i de l'exploració de la percepció. Aquest corrent, tot i ser molt influent en la teoria literària, va tenir una repercussió més limitada en la pràctica narrativa catalana, probablement per la urgència de reconstruir un imaginari col·lectiu i una tradició novel·lística sòlida després de la guerra. No obstant això, la seva influència es pot rastrejar en autors que experimenten amb les formes narratives. Llorenç Villalonga, a 'Bearn o la sala de les nines' (1961), tot i partir d'una tradició vuitcentista, juga amb la perspectiva narrativa i la fiabilitat del narrador d'una manera que denota una consciència moderna de la construcció del relat. Més endavant, autors com Biel Mesquida o Julià de Jòdar incorporaran tècniques d'experimentació formal que, si bé no es poden adscriure directament al 'Nouveau Roman', sí que comparteixen la mateixa voluntat de qüestionar les convencions narratives i d'explorar noves formes de representar la realitat.
A partir dels anys seixanta, el "boom" de la literatura llatinoamericana projecta a nivell mundial una nova manera d'entendre la realitat narrativa. Autors com Gabriel García Márquez ('Cent anys de solitud', 1967), Julio Cortázar ('Rayuela', 1963) o Alejo Carpentier, amb el seu concepte del "real meravellós", integren elements fantàstics i mítics en la narració d'una manera totalment naturalitzada. A diferència de la literatura fantàstica tradicional, on el fet sobrenatural irromp en un món realista, en el realisme màgic no hi ha una frontera clara entre la realitat i la meravella. Els esdeveniments extraordinaris són acceptats pels personatges i pel narrador com a part de la quotidianitat. Aquesta tècnica serveix per representar la complexa realitat històrica, social i cultural d'Amèrica Llatina, on conviuen el mite i la història, la tradició i la modernitat. A la literatura catalana, trobem una sensibilitat similar en diversos autors, tot i que no es pot parlar d'una influència directa o d'un moviment equiparable. L'obra de Pere Calders, per exemple, especialment els seus contes, presenta situacions quotidianes que deriven cap a l'absurd i el fantàstic amb una naturalitat sorprenent. A 'Invasió subtil i altres contes' (1978), Calders utilitza la fantasia no com una evasió de la realitat, sinó com una eina per criticar-la i per explorar les seves contradiccions. D'una manera diferent, Mercè Rodoreda, a 'La plaça del Diamant' (1962) o 'Mirall trencat' (1974), incorpora elements simbòlics i poètics que atorguen a la narració una dimensió gairebé mítica, on el món interior dels personatges es projecta sobre la realitat objectiva. Aquesta capacitat de transcendir el realisme estricte per explorar altres dimensions de l'experiència humana connecta la narrativa catalana amb la riquesa del realisme màgic.
A partir dels anys setanta i vuitanta, la postmodernitat s'imposa com a paradigma cultural. Sota la influència de pensadors com Jean-François Lyotard, que decreta "la fi dels grans relats" (la fi de les ideologies i de les utopies col·lectives), la literatura postmoderna es caracteritza per l'escepticism, la ironia i la consciència de si mateixa com a construcció lingüística. La literatura ja no pretén ser un reflex fidel de la realitat, sinó que es recrea en el joc amb altres textos, en la paròdia i en la intertextualitat. El "pastiche" (la imitació d'altres estils), la metaficció (la ficció que reflexiona sobre la seva pròpia naturalesa) i la fragmentació són alguns dels seus trets principals. Autors com Italo Calvino ('Si una nit d'hivern un viatger', 1979) o Umberto Eco ('El nom de la rosa', 1980) exemplifiquen aquesta tendència, creant obres que són alhora novel·les i assajos sobre la literatura. A Catalunya, Quim Monzó és el representant més destacat d'aquesta sensibilitat postmoderna. Els seus contes, recollits en llibres com 'Uf, va dir ell' (1978) o 'El perquè de tot plegat' (1993), utilitzen la ironia, la paròdia de gènères i la reescriptura de mites clàssics per desmuntar tòpics i per reflexionar sobre les absurditats de la vida contemporània. El seu llenguatge és precís i directe, però les situacions que planteja són sovint inversemblants i còmiques, revelant la fragilitat de les nostres certeses. Altres autors, com Sergi Pàmies, també s'inscriuen en aquesta línia, explorant la solitud i la perplexitat de l'home urbà postmodern amb un humor agredolç. La literatura postmoderna catalana assumeix la crisi de valors i la fragmentació del món contemporani, no des del drama existencialista, sinó des del distanciament irònic i el joc intel·lectual.