OPOSGRATISOPOSGRATIST10. El discurs de la llengua. Propietats textuals: adequació, coherència i cohesió. La puntuació
El text és la unitat bàsica de la comunicació lingüística. A diferència de l'oració, unitat gramatical, el text és una unitat pragmàtica i semàntica: té sentit complet en un context comunicatiu determinat. Un text pot ser una novel·la, un article, una conversa, un tuit o fins i tot un cartell d'una sola paraula ("Prohibit").
La lingüística del text, desenvolupada a partir dels anys 60, va superar el marc oracional de l'estructuralisme i la gramàtica generativa per analitzar unitats superiors. Eugenio Coseriu va distingir entre lingüística de la llengua (sistema) i lingüística del text (discurs). La pragmàtica, l'anàlisi del discurs i la lingüística textual conflueixen en l'estudi de com funcionen els textos en context.
Teun van Dijk i Walter Kintsch van proposar un model de processament textual que distingeix entre la microestructura (les proposicions i relacions locals), la macroestructura (el tema global i l'organització general) i la superestructura (l'esquema convencional del gènere). Així, una notícia té una superestructura (titular, entradeta, cos) diferent de la d'un conte (plantejament, nus, desenllaç).
Les propietats del text són les característiques que fan que un conjunt d'oracions constitueixi un text i no una mera successió de frases. Tradicionalment s'identifiquen tres propietats principals: l'adequació (relació del text amb el context), la coherència (sentit global i organització del contingut) i la cohesió (connexió lingüística entre les parts). Alguns autors hi afegeixen la correcció (gramaticalitat), la presentació (aspectes formals) i l'estilística (tria de registre).
La competència textual o discursiva és la capacitat del parlant per produir i interpretar textos adequats, coherents i cohesius. És una competència que s'adquireix i es desenvolupa amb l'aprenentatge i l'experiència. L'ensenyament de la llengua ha d'incloure, més enllà de la gramàtica oracional, l'aprenentatge de les estratègies textuals.
L'adequació és la propietat textual que fa referència a la relació entre el text i el seu context comunicatiu. Un text adequat és el que s'ajusta a la situació: a les característiques del receptor, al propòsit comunicatiu, al canal, al marc sociocultural i al gènere discursiu esperat.
Els factors de l'adequació inclouen: el registre (formal/informal, tècnic/divulgatiu, oral/escrit), la varietat dialectal (estàndard o dialectal, segons el context), el propòsit comunicatiu (informar, persuadir, entretenir, instruir), la relació entre els interlocutors (simètrica o asimètrica, propera o distant) i les convencions del gènere (què s'espera d'un informe, d'una carta, d'un correu).
La noció de registre, desenvolupada per M.A.K. Halliday, descriu les varietats funcionals del llenguatge segons tres paràmetres: el camp (tema del qual es parla), el tenor (relació entre els interlocutors) i el mode (canal de comunicació). Un text és adequat quan el registre s'ajusta a la situació definida per aquests paràmetres.
La inadequació pot tenir conseqüències comunicatives greus: un missatge massa formal pot resultar fred o arrogant; un de massa col·loquial pot semblar irrespectuós; un tecnicisme innecessari pot ser incomprensible. Les faltes d'adequació sovint són percebudes com a falta de consideració o d'habilitat social.
En el context multilingüe català, l'adequació inclou l'elecció de llengua. En determinats contextos, l'ús del català o del castellà no és neutral: implica posicionaments identitaris, expectatives socials i convencions. La competència comunicativa inclou saber quan i amb qui usar cada llengua.
L'adequació és una propietat graduable i culturalment variable: el que és adequat en una cultura pot no ser-ho en una altra. L'ensenyament de l'adequació ha de fer conscients els aprenents de les convencions del gènere i les expectatives del receptor.
La coherència és la propietat que fa que un text tingui sentit global, que les seves parts s'organitzin lògicament i que no hi hagi contradiccions ni salts temàtics injustificats. És una propietat semàntica i pragmàtica: depèn tant del contingut com de les inferències que el lector pot fer.
La coherència es manifesta en diversos nivells. La coherència global o macroestructural fa referència al tema unitari del text i a la seva organització en parts jeràrquicament relacionades. Un text coherent té un tema clar, progressa de manera ordenada i conclou adequadament. La coherència local o microestructural es refereix a la relació semàntica entre oracions contigües: cada oració ha de connectar-se amb l'anterior de manera lògica.
Les regles de coherència, segons Charolles i altres autors, inclouen: la regla de repetició (ha d'haver-hi elements que es reprenguin al llarg del text), la regla de progressió (ha d'aportar-se informació nova), la regla de no contradicció (no hi pot haver afirmacions incompatibles) i la regla de relació (les idees han de tenir connexió amb el tema general).
La progressió temàtica descriu com s'organitza la informació al llarg del text. Es distingeix entre el tema (informació coneguda, d'allò que es parla) i el rema (informació nova, allò que es diu del tema). La progressió pot ser lineal (cada rema es converteix en tema de l'oració següent), constant (el tema es manté i es va ampliant amb remes successius) o derivada (diversos temes deriven d'un hipertema global).
La coherència no és només una propietat del text, sinó també del procés d'interpretació. Un text pot semblar incoherent si el lector no té els coneixements previs necessaris per fer les inferències adequades. Per això, la coherència depèn en part del receptor i del context.
La cohesió és la propietat textual que es manifesta en les marques lingüístiques que connecten les parts del text entre si. Mentre la coherència és una relació semàntica i pragmàtica (sovint implícita), la cohesió es manifesta en elements gramaticals i lèxics explícits.
M.A.K. Halliday i Ruqaiya Hasan, en el seu llibre Cohesion in English (1976), van establir una tipologia clàssica dels mecanismes de cohesió: la referència, la substitució i l'el·lipsi, la conjunció i la cohesió lèxica.
La referència és el mecanisme pel qual un element del text (pronom, demostratiu, article definit) remet a un altre element mencionat abans (anàfora) o després (catàfora). Exemple: "El noi va entrar. Ell portava un paquet" (ell = el noi, anàfora). Els mecanismes referencials inclouen els pronoms personals, els demostratius, els possessius i l'article definit.
La substitució i l'el·lipsi permeten evitar repeticions. La substitució reemplaça un element per un proforma (ho, fer-ho, així). L'el·lipsi elimina elements recuperables pel context: "La Maria ha vingut i la Joana també [ha vingut]".
La conjunció estableix relacions lògiques explícites entre parts del text mitjançant connectors: addició (i, a més, també), oposició (però, tanmateix, no obstant), causa (perquè, ja que, com que), conseqüència (per tant, doncs, així), condició (si, en cas que), temps (quan, mentre, després que), finalitat (perquè, a fi que).
La cohesió lèxica inclou la repetició (reiterar la mateixa paraula), la sinonímia (usar sinònims o quasi-sinònims), la hiperonímia (substituir per un terme més general: "el cotxe" → "el vehicle"), la metonímia i les col·locacions (paraules que solen aparèixer juntes).
L'excés de cohesió pot ser tan perjudicial com la manca: un text amb massa connectors pot semblar pesat; la repetició excessiva, redundant. L'equilibri depèn del gènere i del registre.
La puntuació és el sistema de signes gràfics que segmenten i organitzen el text escrit, facilitant-ne la lectura i la interpretació. A diferència de l'ortografia de les lletres, la puntuació no codifica sons, sinó estructures sintàctiques, pauses prosòdiques i relacions textuals.
Els signes de puntuació del català són: el punt (.), la coma (,), el punt i coma (;), els dos punts (:), els punts suspensius (...), els signes d'interrogació (? o ¿?), els signes d'exclamació (! o ¡!), els parèntesis ( ), els claudàtors [ ], les cometes (" " o « » o ' '), el guió (-), el guió llarg (—), la barra (/) i l'asterisc (*).
El punt indica la fi d'una oració o d'un paràgraf. El punt i a part marca canvi temàtic o de perspectiva; el punt i seguit, continuïtat dins del paràgraf. La coma separa elements dins de l'oració: enumeracions, incisos, vocatius, certs complements anteposts. Mai no se separa el subjecte del verb amb coma, ni el verb dels seus complements essencials.
El punt i coma té un valor intermedi: separa oracions relacionades però amb més independència que les separades per coma. És útil per a enumeracions complexes i per marcar contrast o canvi de direcció. Els dos punts introdueixen enumeracions, citacions, explicacions o conseqüències. Els punts suspensius indiquen suspensió, omissió o dubte.
Les cometes emmarquen citacions textuals, títols d'obres (en alternativa a la cursiva) i termes usats amb un sentit especial. En català, l'Ortografia de l'IEC (2017) recomana les cometes baixes (« »), però les altes (" ") i les simples (' ') també són acceptades.
Els signes d'interrogació i exclamació tanquen oracions interrogatives i exclamatives. En català, l'ús del signe d'obertura (¿, ¡) és opcional: es recomana quan l'oració és llarga o hi ha ambigüitat.
La puntuació contribueix a la cohesió i la coherència: segmenta el text en unitats de sentit, marca les relacions jeràrquiques entre les parts i orienta la interpretació del lector. Els errors de puntuació poden alterar el significat: "No, vindré demà" / "No vindré demà".