OPOSGRATISOPOSGRATIST4. Etapes principals de la història de la llengua catalana, fins al segle XIX
El català neix de l'evolució del llatí vulgar en el territori comprès entre els Pirineus orientals i el Mediterrani. La romanització d'aquest territori va ser primerenca i intensa: la presència romana data del 218 aC (desembarcament a Empúries durant la Segona Guerra Púnica), i la fundació de Tarraco com a capital provincial va consolidar el procés de llatinització.
El període de formació del català (segles V-IX) coincideix amb la fi de l'Imperi Romà, les invasions germàniques i la dominació visigoda. L'aïllament respecte al centre del poder polític i la fragmentació territorial van afavorir la diferenciació del llatí parlat. La conquesta àrab (711-801) va tenir un impacte desigual: al sud va provocar el desplaçament de població cap al nord, mentre que els comtats pirinencs van quedar sota influència franca.
Els primers testimonis escrits en català apareixen als segles XI-XII, tot i que la llengua parlada ja s'havia diferenciat clarament del llatí segles abans. El Forum Iudicum del segle XII, les Homilies d'Organyà (finals del XII o principis del XIII) i el Liber Iudiciorum traduït presenten un català reconeixible, encara que arcaic. Documents notarials del segle XI mostren catalanismes inserits en textos llatins, evidència de la interferència de la llengua parlada.
La formació dels comtats catalans i la seva progressiva independització del regne franc (formalitzada amb Borrell II el 988) va crear les condicions per a l'emergència d'una identitat lingüística pròpia. L'expansió territorial vers el sud (conquesta de Barcelona el 801, de Tortosa el 1148, de Lleida el 1149) va ampliar el domini lingüístic i va generar processos de repoblació que van estendre el català.
El català preliterari presentava trets conservadors respecte a l'occità, com la conservació de certs diftongs, però ja mostrava les característiques distintives que el definirien: el sistema vocàlic de set vocals tòniques, l'evolució consonàntica específica i el lèxic propi.
El segle XIII marca l'inici de l'esplendor literari del català, coincidint amb l'expansió política i comercial de la Corona d'Aragó sota Jaume I. La conquesta de Mallorca (1229) i València (1238) va ampliar enormement el domini lingüístic i va crear la necessitat d'una administració en llengua pròpia.
Ramon Llull (1232-1316) és la figura central d'aquest període: primer escriptor en català que va elevar la llengua a vehicle de pensament filosòfic i científic, comparable als grans escriptors en vulgar com Dante. Obres com el Llibre de contemplació, el Blanquerna, el Fèlix o el Llibre d'Amic e Amat van crear un model de prosa catalana culta. Llull va haver d'inventar terminologia per expressar conceptes abstractes, contribuint decisivament a la fixació del lèxic culte.
Les quatre grans cròniques (Llibre dels feits de Jaume I, Crònica de Bernat Desclot, Crònica de Ramon Muntaner i Crònica de Pere el Cerimoniós) constitueixen un corpus historiogràfic excepcional en llengua vulgar, sense equivalent a la Romània coetània. Aquestes obres no només documenten la llengua del seu temps, sinó que la prestigien com a vehicle d'alta cultura.
La Cancelleria Reial va tenir un paper fonamental en la fixació del model de llengua administrativa. El llatí va ser progressivament substituït pel català en la documentació oficial, especialment sota Pere el Cerimoniós (1336-1387). La Cancelleria va crear un model de prosa clara i precisa que va influir tota la producció escrita.
El segle XV és considerat el segle d'or de la literatura catalana: Ausiàs March (1400-1459) va superar el model trobadoresc i va crear una poesia introspectiva en català sense occitanismes; Joanot Martorell va escriure el Tirant lo Blanc (1490), considerada la primera novel·la moderna europea; Roís de Corella va aportar una prosa d'influència humanista.
El terme "Decadència" designa el període de reculada del català com a llengua de cultura, aproximadament entre 1500 i 1800. Cal matisar aquest concepte: la Decadència afecta la producció literària culta i l'ús oficial, però la llengua parlada va continuar viva i va mantenir-se com a vehicle de comunicació quotidiana.
Les causes de la Decadència són múltiples i interrelacionades. La unió de les corones de Castella i Aragó (1479) va desplaçar el centre polític cap a Castella i va iniciar la castellanització de l'aristocràcia. La introducció de la impremta, que en altres contextos va impulsar les llengües vulgars, va afavorir paradoxalment el castellà: Joan Rosenbach i altres impressors van publicar majoritàriament en castellà per raons de mercat. L'ascens del castellà com a llengua imperial i literària prestigiosa va atreure els escriptors cultes.
La Guerra dels Segadors (1640-1652) va representar un moment de consciència lingüística i política, però la derrota va agreujar la situació. El Decret de Nova Planta (1716), conseqüència de la Guerra de Successió, va abolir les institucions catalanes i va imposar el castellà com a llengua de l'administració, la justícia i l'ensenyament: "Para que se note alguna mejoría en los catalanes y se reconozca también algún efecto de la conquista, se procure introducir el idioma castellano".
Tot i la Decadència, el català va continuar usant-se en determinats àmbits: la predicació religiosa, el teatre popular (sainets, col·loquis), la poesia de circumstàncies, la documentació notarial (fins al 1716) i, evidentment, la comunicació oral quotidiana. La literatura popular (romanços, goigs, auques) va mantenir viva la llengua escrita, encara que al marge dels circuits cultes.
La figura de l'escriptor rossellonès Onofre Pou, amb el seu Thesaurus Puerilis (1575), mostra l'intent de mantenir eines d'aprenentatge en català. Els col·loquis i els entremesos valencians també testimonien la vitalitat de la llengua en l'àmbit popular.
La Renaixença és el moviment de recuperació cultural i literària del català iniciat al segle XIX, convencionalment datat a partir de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau el 1833 al diari El Vapor. Aquest text programàtic reivindicava la llengua materna com a element identitari fonamental: "En llemosí sonà lo meu primer vagit".
El context europeu del Romanticisme va ser favorable a la reivindicació de les llengües i cultures minoritàries, en contraposició a l'universalisme il·lustrat. L'interès pels orígens medievals, el folklore i les tradicions populars va legitimar la recuperació del català. A nivell peninsular, moviments paral·lels van emergir a Galícia (Rexurdimento) i el País Basc.
La Renaixença va tenir diverses fases. En la primera (1833-1859), predomina la poesia de tema nostàlgic i patriòtic, amb autors com el mateix Aribau, Joaquim Rubió i Ors ("Lo Gaiter del Llobregat") i Víctor Balaguer. La restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859 va institucionalitzar el moviment i va crear una plataforma de prestigi per a la literatura catalana.
En la segona fase (1859-1877), els Jocs Florals consolidats van estimular la producció poètica, tot i les crítiques al seu academicisme. Jacint Verdaguer va representar la culminació de la poesia renaixentista amb L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886), obres que demostraven la capacitat del català per a l'èpica culta. Narcís Oller va iniciar la novel·la realista en català.
Àngel Guimerà va aportar el drama d'alta qualitat (Mar i cel, Terra baixa), mentre que els prosistes del naturalisme (Emili Vilanova, Pin i Soler) van normalitzar la narrativa. El Modernisme de finals de segle va superar la Renaixença amb noves estètiques, però sobre la base del prestigi recuperat.
La Renaixença al País Valencià va tenir figures com Teodor Llorente (cap dels Jocs Florals valencians), Constantí Llombart (fundador de Lo Rat Penat) i Jacint Labaila. A Mallorca destaquen Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza i l'arxiduc Lluís Salvador.
Un dels reptes centrals de la Renaixença va ser la codificació del català després de segles sense norma ortogràfica ni gramatical unificada. La manca d'una autoritat lingüística i les divergències regionals van provocar debats apassionats sobre el model de llengua.
L'ortografia presentava una situació caòtica: cada escriptor seguia criteris propis, sovint etimològics però inconsistents, o basats en la fonètica de la seva varietat dialectal. Manuel Milà i Fontanals va reivindicar un model de base medieval, mentre que altres proposaven ortografies fonètiques. La influència del castellà i del francès es reflectia en grafies com "y" per "i", "ch" per "x" o "ñ" per "ny".
El debat entre partidaris de la llengua literària (o "llemosí", terme imprecís que designava el català antic) i els defensors del català parlat contemporani va marcar tot el període. Alguns renaixentistes idealitzaven l'escriptura medieval i rebutjaven els castellanismes, mentre que altres preferien reflectir la llengua viva. Pompeu Fabra sintetitzaria després ambdues posicions.
La qüestió dialectal era especialment sensible. Les diferències entre català central, valencià i balear eren percebudes per alguns com a obstacles per a la unitat lingüística. Teodor Llorente va defensar la denominació "llengua valenciana" i una certa autonomia normativa, posició que prefigurava els conflictes posteriors. Per contra, Marià Aguiló va treballar per la unitat lingüística des de Mallorca.
Els intents de codificació van ser diversos: els diccionaris de Pere Labèrnia (1839-1840), encara molt lligats al castellà; la gramàtica d'Antoni de Bofarull (1864); el diccionari etimològic de Jaume Balmes (inacabat). Marià Aguiló va recollir materials lexicogràfics fonamentals. Tanmateix, cap d'aquests esforços no va assolir l'acceptació general.
La situació es va complicar amb la diglòssia funcional: el català era llengua de la intimitat i la literatura, però el castellà dominava l'administració, l'escola, la ciència i gran part de la premsa. Valentí Almirall, des del catalanisme polític, va reivindicar la normalització del català en tots els àmbits. El primer Congrés Catalanista (1880) i les Bases de Manresa (1892) incloïen demandes lingüístiques.