OPOSGRATISOPOSGRATIST6. El Diccionari de la llengua catalana. Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner. Principals corrents de la lingüística catalana actual
El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) és una de les obres lexicogràfiques més importants de la Romània, comparable als grans diccionaris històrics com l'Oxford English Dictionary o el Trésor de la Langue Française. Va ser iniciat per Antoni M. Alcover el 1900 i continuat per Francesc de Borja Moll, que en va assumir la direcció a partir de 1921.
L'origen del projecte es remunta a la "Lletra de convit" (1901) d'Alcover, que convidava tots els catalanoparlants a enviar paraules i expressions de les seves localitats. Aquesta metodologia participativa era innovadora: creava una xarxa de col·laboradors arreu del domini lingüístic que enviaven fitxes amb vocabulari local, fraseologia, topònims i variants fonètiques.
La metodologia del DCVB es caracteritza per l'exhaustivitat i el rigor. Cada entrada inclou: definició, categoria gramatical, etimologia, variants fonètiques i gràfiques, localització geogràfica, documentació històrica (des dels primers textos medievals), fraseologia, refranys i exemples d'ús literaris. Les transcripcions fonètiques permeten documentar la pronúncia de cada mot a cada dialecte.
El caràcter descriptiu del DCVB el diferencia del diccionari normatiu de Fabra. Mentre el Diccionari general (1932) selecciona el lèxic estàndard i exclou dialectalismes i vulgarismes, el DCVB documenta tota la riquesa lèxica sense judicis prescriptius. Aquesta complementarietat ha estat subratllada pels lingüistes posteriors: el DCVB és una font imprescindible per als estudis de dialectologia, etimologia i història de la llengua.
La publicació del DCVB va ser lenta i accidentada: el primer volum (lletra A) va aparèixer el 1930, però la Guerra Civil va interrompre el projecte. La publicació es va reprendre el 1950 i va culminar el 1962 amb el desè volum. L'obra inclou més de 160.000 entrades, recollides en més d'un milió de fitxes.
El 2001-2002 es va publicar una edició en CD-ROM que facilita les cerques. El 2014 es va iniciar la digitalització en línia (dcvb.iec.cat), que permet consultes gratuïtes i actualitzacions.
Francesc de Borja Moll i Casasnovas (1903-1991) va ser el lingüista que va fer possible la culminació del DCVB i una de les figures centrals de la filologia catalana del segle XX. Nascut a Ciutadella de Menorca, va conèixer Alcover el 1917 i es va convertir en el seu deixeble i col·laborador.
A partir de 1921, Moll va assumir la direcció efectiva dels treballs del Diccionari, sobretot de la redacció. La ruptura entre Alcover i l'Institut d'Estudis Catalans (1918) va complicar la situació institucional, però Moll va aconseguir mantenir el projecte. Després de la mort d'Alcover (1932), Moll va continuar sol la redacció i publicació de l'obra durant trenta anys.
La tasca de Moll va anar més enllà del DCVB. Va escriure una Gramàtica històrica catalana (1952), obra fonamental que estudia l'evolució del llatí vulgar al català en tots els nivells lingüístics: fonètica, morfologia, sintaxi. Aquesta gramàtica és encara avui un referent per als estudiosos de la diacronia del català.
Moll va ser també un divulgador excepcional. Els Rudiments de gramàtica normativa (1937, posteriorment reelaborats) van ser el manual més usat per a l'aprenentatge del català normatiu. Els seus articles a la premsa mallorquina i les conferències van contribuir a difondre els coneixements lingüístics entre el gran públic.
En el camp de l'onomàstica, Moll va publicar Els llinatges catalans (1959), estudi exhaustiu de l'origen i significat dels cognoms catalans. Aquesta obra va obrir un camp d'investigació que ha estat continuat per especialistes com Enric Moreu-Rey.
La trajectòria de Moll durant el franquisme va ser exemplar: va mantenir l'activitat cultural catalana en un context de repressió, publicant el DCVB des de Mallorca quan era impossible fer-ho a Catalunya. L'editorial Moll, fundada per ell, va ser un refugi per a la llengua catalana durant la dictadura.
Moll va saber conciliar les posicions d'Alcover i Fabra: respectava la normativa fabriana però defensava l'atenció als parlars insulars i la riquesa dialectal. Els seus treballs van contribuir a la integració del català balear en el model estàndard.
Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) va ser el lingüista valencià més important del segle XX i una figura fonamental per a la normalització del català al País Valencià. La seva obra combina el rigor científic amb el compromís per la llengua i la cultura.
Sanchis Guarner es va formar a la Universitat de València i a Madrid, on va ser deixeble de Ramón Menéndez Pidal al Centro de Estudios Históricos. El 1936 va guanyar una plaça al Seminario de Dialectología del CSIC. La Guerra Civil va interrompre la seva carrera, i durant el franquisme va patir represàlies per la seva militància valencianista.
La seva aportació principal és en el camp de la dialectologia. La Gramàtica valenciana (1950) va ser la primera descripció sistemàtica del valencià modern segons la metodologia científica. La carta del domini lingüístic català per a l'Enciclopedia Lingüística Hispánica (1960) va establir les fronteres i la distribució dels dialectes catalans amb una precisió que encara és vigent.
Sanchis Guarner va col·laborar amb el DCVB des del 1949, aportant materials del valencià i supervisant les entrades relatives a aquest dialecte. La seva relació amb Moll va ser de col·laboració i amistat. Va participar en la preparació del volum valenciano-castellà i en la revisió de les transcripcions fonètiques.
L'obra divulgadora de Sanchis Guarner va ser fonamental per a la consciència lingüística valenciana. La llengua dels valencians (1933, reeditat el 1960 i posteriorment) va ser el llibre de referència per a generacions de valencians: exposava de manera clara la unitat de la llengua catalana i els trets específics del valencià, defensant la compatibilitat d'ambdós conceptes.
Sanchis Guarner va ser també historiador de la cultura. L'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980) va oferir una síntesi excel·lent, accessible però rigorosa. Els seus estudis sobre el Tirant lo Blanc i la literatura medieval valenciana van contribuir al coneixement del període àureu.
En el terreny polític, Sanchis Guarner va defensar la unitat lingüística del català davant els atacs del secessionisme, però també la denominació "valencià" per al dialecte i una normativa sensible a les particularitats locals. Aquesta posició conciliadora va ser atacada tant pel secessionisme com per sectors catalanistes.
La lingüística catalana contemporània presenta una gran diversitat d'aproximacions teòriques i camps d'especialització. Sense pretensió d'exhaustivitat, podem assenyalar els corrents i figures més rellevants.
L'estructuralisme va ser introduït a Catalunya per Joan Coromines, tot i que la seva orientació era més aviat neogramàtica. El seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat, 1980-2001, 10 volums) és una obra monumental que estudia l'origen de les paraules catalanes amb una erudició incomparable. Coromines va treballar també sobre l'onomàstica (Onomasticon Cataloniae) i la geografia lingüística.
La gramàtica generativa, dominant en la lingüística internacional des dels anys 60, va tenir cultivadors destacats a Catalunya. Joan Solà va introduir la sintaxi generativa i l'anàlisi del discurs; la seva Gramàtica del català contemporani (2002, dirigida amb Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau) integra aportacions generativistes i funcionalistes. Avel·lí Artiagoitia i altres lingüistes han treballat la fonologia i la morfologia en marc generatiu.
La sociolingüística ha tingut un desenvolupament extraordinari, atesa la situació de minorització del català. Lluís Vicent Aracil va proposar el concepte de conflicte lingüístic com a alternativa a la diglòssia, generant un debat teòric que ha tingut ressò internacional. Francesc Vallverdú, Miquel Àngel Pradilla, Emili Boix i Albert Bastardas han continuat aquesta línia, estudiant les actituds lingüístiques, l'ús social i les polítiques de normalització.
La normativa ha continuat evolucionant. L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat noves obres de referència: la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1990-1999), la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i el Diccionari de la llengua catalana (1995, amb actualitzacions). La Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, en línia) ofereix una versió accessible de la normativa.
La lingüística de corpus ha crescut amb projectes com el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) de l'IEC, que permet estudis quantitatius sobre la llengua escrita. La lexicografia avança amb el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) i projectes de terminologia com el TERMCAT.
El Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) és l'obra lexicogràfica normativa de referència del català modern, successor del Diccionari general de Fabra. La primera edició es va publicar el 1995, i la segona (DIEC2) el 2007, amb actualitzacions posteriors.
El DIEC representa l'evolució de la normativa fabriana: manté els principis bàsics però els adapta a les necessitats contemporànies. Ha incorporat neologismes (termes tècnics, científics, digitals), ha revisat definicions i ha obert prudentment la norma a variants dialectals en casos justificats. La tensió entre unitat normativa i respecte a la diversitat continua vigent.
Una de les novetats del DIEC respecte a Fabra és l'atenció a les formes valencianes i baleàriques. Mentre el diccionari de 1932 reflectia predominantment el català central, el DIEC incorpora com a normatives variants d'altres dialectes quan són genuïnes i viables per a l'ús general. Així, s'accepten doblets com "servei/servici", "hui/avui" o "este/aquest", amb indicacions d'ús.
La Gramàtica de la llengua catalana (2016), també de l'IEC, és la normativa gramatical vigent. Substitueix formalment la gramàtica de Fabra i incorpora les aportacions de la recerca lingüística posterior. Juntament amb l'Ortografia catalana (2017), configura el cos normatiu actual.
L'Oficina d'Onomàstica de l'IEC estableix la normativa per als noms propis, topònims i gentilicis. El TERMCAT, centre de terminologia del català, fixa la normativa terminològica en àmbits especialitzats, publicant diccionaris temàtics i un servei de consultes.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada el 1998, té competència normativa al País Valencià. Tot i la unitat lingüística reconeguda, l'AVL publica diccionaris i gramàtiques que, sense contradir l'IEC, atenen les especificitats valencianes: el Diccionari normatiu valencià (DNV, 2014) i la Gramàtica normativa valenciana (2006). Aquesta coexistència d'autoritats ha generat debats, però predomina la coordinació.
Els debats normatius actuals inclouen: la inclusió de registres col·loquials i argòtics, la relació amb els dialectes, l'actitud davant els manlleus (especialment anglicismes), l'adaptació a les noves tecnologies (llenguatge de gènere, neologismes digitals) i l'equilibri entre prescripció i descripció.