OPOSGRATISOPOSGRATIST50. La literatura catalana des del 1975 fins a l'actualitat: corrents i autors principals.
La mort del dictador Francisco Franco el 1975 marca un punt d'inflexió decisiu per a la cultura i la literatura catalanes. S'inicia un període de transició cap a la democràcia que culmina amb l'aprovació de la Constitució Espanyola (1978) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979). Aquest nou marc polític i social possibilita la recuperació de les institucions culturals, la normalització progressiva de la llengua catalana en l'ensenyament i l'administració, i la revitalització del mercat editorial. La fi de la censura obre les portes a una llibertat creativa sense precedents, permetent l'exploració de temàtiques abans prohibides i l'adopció de nous corrents estètics. La dècada dels vuitanta es caracteritza per un esclat d'eufòria i una voluntat de modernització, on els escriptors experimenten amb formes i estils diversos, connectant amb les tendències internacionals. Aquest context afavoreix la professionalització de l'escriptor i la consolidació d'una indústria del llibre en català, amb la creació de noves editorials i la potenciació de premis literaris com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La Llei de Normalització Lingüística de 1983 fou un instrument clau per impulsar el català com a llengua vehicular a l'escola, fet que garanteix la formació de noves generacions de lectors i autores. Aquest període no està exempt de reptes, com la necessitat de reconstruir un públic lector, la competència amb el potent mercat editorial en castellà i el debat sobre la funció de la literatura en la nova societat democràtica.
La poesia catalana d'aquest període parteix de les sòlides bases establertes per la generació dels 70, amb figures com Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater o Miquel Martí i Pol, que continuen la seva producció amb una obra marcada per l'experiència, el realisme i el compromís cívic. Miquel Martí i Pol, amb llibres com 'Estimada Marta' (1978), esdevé un referent popular per la seva capacitat de connectar amb el lector a través d'una poesia clara i emotiva. Paral·lelament, sorgeix una nova generació de poetes que diversifica les propostes estètiques. Maria-Mercè Marçal, amb 'Cau de llunes' (1977), es converteix en una veu fonamental de la poesia feminista, explorant la identitat femenina i la genealogia de les dones. Enric Casasses representa una línia més experimental i contracultural, amb una obra que juga amb la sonoritat, la tradició oral i el trencament formal. A partir dels anys noranta i amb l'entrada al segle XXI, el panorama poètic esclata en una multiplicitat de veus i tendències. S'observa un retorn a formes clàssiques, una poesia de la intimitat i l'experiència quotidiana (Carles Torner, Susanna Rafart), i propostes que exploren els límits del llenguatge i la interconnexió amb altres arts, com la performance (Josep Pedrals). La influència de la postmodernitat es fa palesa en l'ús de la ironia, el collage i la intertextualitat. La consolidació de festivals de poesia, editorials independents i plataformes digitals ha contribuït a donar visibilitat a una nova generació de poetes com Mireia Calafell, Laia Malo o Pol Guasch, que aborden temes contemporanis com la precarietat, el gènere o la crisi ecològica.
La narrativa és, possiblement, el gènere que experimenta una transformació més profunda i un èxit de públic més notable. La recuperació de la normalitat democràtica impulsa una gran diversitat de propostes. Inicialment, autors com Manuel de Pedrolo continuen la seva ingent producció, mentre que Mercè Rodoreda publica obres cabdals com 'Mirall trencat' (1974) i la pòstuma 'La mort i la primavera'. Ben aviat, però, sorgeix una nova promoció d'escriptors. Quim Monzó es consolida com el gran renovador del conte, amb un estil irònic, minimalista i absurd que beu de la tradició anglosaxona i que es plasma en reculls com 'Uf, va dir ell' (1978) o 'El perquè de tot plegat' (1993). En el camp de la novel·la, es desenvolupen múltiples línies. Hi ha una forta presència de la novel·la històrica i de memòria, amb autors com Jaume Cabré, que assoleix un reconeixement internacional amb 'Les veus del Pamano' (2004) i, sobretot, 'Jo confesso' (2011), obres complexes i ambicioses que exploren el passat col·lectiu europeu. Maria Barbal, amb 'Pedra de tartera' (1985), ofereix una visió íntima i colpidora del món rural en desaparició. Sergi Pàmies, en la línia de Monzó, conrea una prosa urbana i melancòlica. A partir del segle XXI, la diversitat s'incrementa amb l'aparició de noves veus i la consolidació del 'boom' de la novel·la catalana. Autores com Eva Baltasar ('Permagel', 2018) exploren la identitat i el cos des d'una perspectiva feminista radical, mentre que Irene Solà ('Canto jo i la muntanya balla', 2019) obté un èxit extraordinari amb una novel·la coral que fusiona realisme i fantasia. La novel·la negra també guanya una gran popularitat amb autors com Andreu Martín o, més recentment, Marc Pastor.
El teatre català del postfranquisme inicia un camí de reconstrucció i modernització. Durant la transició, grups de teatre independent com Els Joglars, Comediants o Dagoll Dagom, que ja tenien una trajectòria de resistència cultural, es professionalitzen i esdevenen companyies de referència. Aquestes companyies aposten per la creació col·lectiva, l'espectacularitat visual i la connexió amb un públic ampli, sovint a través del teatre musical en el cas de Dagoll Dagom ('Mar i Cel', 1988). Pel que fa a la dramatúrgia textual, la figura de Josep Maria Benet i Jornet ('Paparella') és clau. Considerat el mestre de tota una generació, la seva obra explora les tensions de la societat catalana contemporània, des de la crítica a la burgesia fins a la reflexió sobre la memòria històrica. A partir dels anys vuitanta i noranta, sorgeix una nova generació d'autors, molts d'ells formats a l'entorn de l'Obrador de la Sala Beckett. Sergi Belbel ('Carícies', 1991) es converteix en un nom de referència internacional amb un teatre que analitza la incomunicació i la violència en les relacions personals. Lluïsa Cunillé desenvolupa una dramatúrgia més críptica i minimalista, propera al teatre de Harold Pinter. Jordi Galceran assoleix un èxit comercial sense precedents amb 'El mètode Grönholm' (2003), una comèdia àcida sobre el món laboral. La creació del Teatre Nacional de Catalunya (1996) i la consolidació del Teatre Lliure com a referents públics institucionalitzen el sector, proporcionant infraestructures estables per a la producció, tot i que també generen debats sobre el risc d'acomodament i la manca de suport a les sales alternatives, que continuen sent un viver de creativitat i experimentació fonamental per a la renovació escènica.
L'assaig i els gèneres de no-ficció adquireixen una nova vitalitat en el context de llibertat d'expressió. La figura de Joan Fuster continua sent un referent intel·lectual ineludible a l'inici d'aquest període. Els debats sobre la identitat catalana, la llengua i la història centren bona part de la producció assagística dels primers anys de la democràcia. Pensadors com Josep-Maria Terricabras en filosofia o Josep Fontana en història contribueixen a la normalització del discurs acadèmic en català. La crítica literària també es renova, amb figures com Àlex Broch, Julià Guillamon o Manel Ollé, que exerceixen una tasca fonamental des de les universitats i els suplements culturals dels diaris. Es consolida una línia d'assaig literari i cultural, on escriptors com Xavier Rubert de Ventós o Eugeni Trias reflexionen sobre l'art, la societat i el pensament contemporani. Amb el pas dels anys, el camp de l'assaig s'ha eixamplat enormement. Han guanyat pes els llibres de reportatge periodístic i crònica, el dietarisme i la literatura memorialística. Escriptors com Enric Vila o Joan-Lluís Lluís exploren formes híbrides entre la narrativa i l'assaig. En l'actualitat, l'assaig català aborda una gran diversitat de temes globals des d'una perspectiva pròpia: el pensament feminista (Marina Garcés, Ingrid Guardiola), la crisi ecològica, la crítica al capitalisme digital o les reflexions sobre el procés polític català. Aquesta diversitat demostra la maduresa del gènere i la seva capacitat per dialogar amb les preocupacions més urgents de la societat contemporània, consolidant un espai de reflexió crítica en llengua catalana.