OPOSGRATISOPOSGRATIST12. Text, discurs i context. La intertextualitat
L'anàlisi del llenguatge des d'una perspectiva comunicativa i funcional ha superat l'estudi de l'oració com a unitat màxima d'anàlisi. La lingüística del text i l'anàlisi del discurs situen el text com a unitat fonamental de la comunicació, reconeixent que el seu significat es construeix en un discurs, dins d'un context determinat i en diàleg constant amb altres textos.
Segons Enrique Bernárdez (1982), un text és la "unitat lingüística comunicativa fonamental, producte de l'activitat verbal humana, que posseeix sempre caràcter social". Es caracteritza per tenir una estructura i un tancament semàntic i comunicatiu. És una unitat de significat, no de mida: pot ser des d'un sol mot ("Perill") fins a una novel·la sencera. El text és el producte observable i tangible de l'acte comunicatiu.
El discurs, segons Teun A. van Dijk (1977), és un concepte més ampli i abstracte que inclou el text i el seu context de producció i interpretació. El discurs és el text en funcionament, un procés dinàmic que implica factors cognitius i socials. Mentre que el text és l'objecte empíric —l'artefacte lingüístic—, el discurs és el procés, la pràctica social. L'anàlisi del discurs inclou els participants, el context, la ideologia i les relacions de poder.
Van Dijk proposa que l'estructura semàntica d'un text s'analitza en tres nivells. La microestructura correspon al nivell local del significat, relacionat amb la coherència entre oracions i proposicions consecutives. La macroestructura és el nivell global del significat, el tema o assumpte general, i s'obté mitjançant macroregles cognitives (omissió, selecció, generalització, construcció) que permeten resumir el text. La superestructura és l'esquema organitzatiu abstracte que caracteritza un tipus de text: una notícia té una superestructura diferent (titular, entrada, cos) de la d'un conte (plantejament, nus, desenllaç).
El text és la unitat mínima amb sentit complet en la comunicació. A diferència d'una oració aïllada, té una intenció comunicativa clara, es dirigeix a un destinatari concret i es produeix en una situació específica. La seva interpretació depèn intrínsecament del context d'ús.
El context és el conjunt de circumstàncies (espacials, temporals, socials, cognitives) que envolten l'acte de comunicació i que són pertinents per a la seva interpretació. La comprensió del context és fonamental per a qualsevol anàlisi pragmàtica del llenguatge.
L'antropòleg Bronislaw Malinowski va introduir el concepte de context de situació per explicar que les expressions lingüístiques només tenen sentit si es refereixen a la situació en què són emeses. Michael Halliday, des de la lingüística sistèmica funcional, desenvolupa aquest concepte i el sistematitza en tres components. El camp (field) és el tema o l'activitat social ("què està passant?"). El tenor és la relació entre els participants: rols, estatus, nivell de formalitat ("qui hi participa?"). El mode és el canal de comunicació (oral, escrit, digital) i la funció del text ("com s'està comunicant?"). Aquests tres elements determinen la configuració del registre lingüístic.
El context cognitiu inclou el coneixement que comparteixen els interlocutors: el coneixement del món (enciclopèdic), el coneixement compartit (món mutu), i els marcs (frames) i guions (scripts), que són estructures mentals que organitzen el coneixement sobre situacions estereotipades i permeten fer inferències. El context sociocultural és el marc més ampli i inclou normes, valors, creences i ideologies d'una comunitat, influint en els gèneres discursius, els temes tabú i les formes de cortesia.
La situació d'enunciació és el marc concret de l'acte comunicatiu, que inclou l'emissor (enunciador), el receptor (enunciatari) i les coordenades espaciotemporals. Aquests elements es manifesten en el text a través dels deíctics (pronoms personals, demostratius, adverbis de lloc i temps). La pragmàtica estudia com aquest context és crucial per interpretar els implícits, la ironia i els actes de parla indirectes.
Perquè una seqüència d'oracions sigui considerada un text, ha de complir una sèrie de propietats. Les principals són la coherència, la cohesió i l'adequació, que garanteixen que el text funcioni com a unitat comunicativa eficaç.
La coherència és la propietat semàntica que fa que un text sigui percebut com una unitat de significat. Implica tenir un tema central (macroestructura), una progressió temàtica lògica i una estructura recognoscible. František Daneš va descriure models de progressió temàtica: la progressió lineal, on el rema (informació nova) d'una oració esdevé el tema (informació coneguda) de la següent; la progressió de tema constant, on un mateix tema apareix amb remes diferents; i la progressió de temes derivats, on un hipertema es descompon en subtemes.
La cohesió és la manifestació lingüística de la coherència: els mecanismes sintàctics i lèxics que connecten les parts d'un text a nivell superficial. Halliday i Hasan (1976) n'establiren la classificació clàssica. La referència connecta elements mitjançant anàfora (referència a un element ja esmentat: "En Pere ha arribat. Ell sembla cansat") i catàfora (referència a un element posterior). La substitució reemplaça un element per un de més genèric. L'el·lipsi omet un element sobreentès. La conjunció usa connectors per establir relacions lògiques. La cohesió lèxica inclou la reiteració (repetició, sinònims, hiperònims) i la col·locació (paraules del mateix camp semàntic).
L'adequació és la propietat que relaciona el text amb el context: l'ajust al registre (formal/informal), a la varietat dialectal i a les convencions del gènere discursiu. Un text pot tenir cohesió però no coherència, o ser coherent amb pocs mecanismes de cohesió explícits, ja que la coherència és principalment un procés cognitiu d'interpretació.
Cap text no és una creació totalment original. Tot text dialoga amb textos anteriors, els incorpora, refuta o transforma. Aquesta xarxa de relacions constitueix la intertextualitat, un concepte fonamental per comprendre la producció i recepció textuals.
El concepte fou encunyat per Julia Kristeva (1969), basant-se en les idees de Mikhaïl Bakhtín. Bakhtín va proposar el dialogisme, segons el qual tot enunciat és una resposta a enunciats anteriors i anticipa respostes futures. Per a Bakhtín, la paraula és sempre "semi-aliena", pertany a altres. Kristeva reformula aquesta idea afirmant que "tot text és un mosaic de citacions, tot text és absorció i transformació d'un altre text".
Gérard Genette, a Palimpsestes (1982), ofereix una taxonomia detallada de les relacions transtextuals. La intertextualitat pròpiament dita és la presència efectiva d'un text en un altre, la forma més explícita: inclou la citació (amb cometes), el plagi (citació no declarada) i l'al·lusió (referència indirecta). La paratextualitat és la relació amb el paratext: títols, pròlegs, notes, il·lustracions. La metatextualitat és la relació de comentari (la crítica literària). La hipertextualitat uneix un text B (hipertext) a un text anterior A (hipotext) mitjançant transformació (paròdia) o imitació (pastiche): l'Ulisses de Joyce és hipertext de l'Odissea d'Homer. L'arxitextualitat vincula un text amb les categories genèriques.
En la literatura catalana, la intertextualitat és present en autors com Mercè Rodoreda (al·lusions bíbliques a La plaça del Diamant), Salvador Espriu (diàleg amb la tradició jueva a La pell de brau), Pere Calders (paròdia de gèneres) i Quim Monzó (reescriptura de contes clàssics i clixés de la cultura de masses).
Els conceptes de text, discurs, context i intertextualitat són fonamentals per a l'ensenyament de la llengua des d'un enfocament competencial. El currículum actual posa l'èmfasi en el desenvolupament de la competència comunicativa o discursiva, que implica saber produir i interpretar textos adequats a cada situació.
Treballar el text com a unitat a l'aula implica analitzar textos reals i complets, no oracions descontextualitzades. Això comporta identificar la intenció comunicativa i el context, analitzar l'estructura global (superestructura) i les idees principals (macroestructura), i estudiar els mecanismes de cohesió com a eines al servei de la coherència. L'alumnat ha de comprendre que les propietats textuals no són categories abstractes, sinó recursos comunicatius funcionals.
Les activitats d'anàlisi intertextual són especialment riques per desenvolupar el pensament crític i la competència cultural. Comparar una mateixa notícia en diaris de línia editorial diferent permet analitzar el discurs i la ideologia subjacent. Reconèixer al·lusions en anuncis publicitaris que fan referència a obres d'art o pel·lícules clàssiques desenvolupa la consciència intertextual. La reescriptura creativa (paròdia d'un conte tradicional, transformació d'un poema en notícia) fa que l'alumnat experimenti la intertextualitat des de la producció.
L'anàlisi del paratext (com un títol, una coberta o un pròleg condicionen la lectura) i el treball amb gèneres textuals diversos (orals, escrits, multimodals) completen una didàctica que va més enllà de la correcció normativa per formar usuaris competents de la llengua, capaços de comprendre i produir textos adequats, coherents i cohesius en contextos comunicatius reals.