T18. T18. El sistema vocàlic del català

Desarrollo del tema

# T18. El sistema vocàlic del català

## 18.1 El sistema vocàlic: marc teòric

Per entendre el sistema vocàlic del català és imprescindible distingir entre fonètica i fonologia. La fonètica estudia els sons de la parla (fons) des d'una perspectiva material i descriptiva: com es produeixen (fonètica articulatòria), com es transmeten (fonètica acústica) i com es perceben (fonètica perceptiva). La fonologia estudia els sons des de la perspectiva de la seva funció dins del sistema d'una llengua; el seu objecte són els fonemes, unitats abstractes, mínimes i distintives que permeten diferenciar significats. El fonema és la unitat abstracta i funcional, representada entre barres obliqües (/e/). L'al·lòfon és la realització concreta i audible d'un fonema en un context determinat, representada entre claudàtors ([e]). Els al·lòfons d'un mateix fonema no tenen valor distintiu i es troben en distribució complementària. Per identificar fonemes s'utilitzen els parells mínims: parells de mots que només es diferencien per un so en la mateixa posició i tenen significats diferents: "pes" /pes/ vs. "pis" /pis/ demostra que /e/ i /i/ són fonemes diferents. Les vocals es classifiquen segons tres criteris articulatoris. El grau d'obertura és la distància vertical entre la llengua i el paladar: tancades ([i], [u]), semitancades ([e], [o]), semiobertes ([ɛ], [ɔ]) i obertes ([a]). El punt d'articulació és el desplaçament horitzontal de la llengua: anteriors o palatals ([i], [e], [ɛ]), centrals ([a], [ə]) i posteriors o velars ([u], [o], [ɔ]). La labialització fa referència a la forma dels llavis: no labialitzades ([i], [e], [ɛ], [a], [ə]) i labialitzades ([u], [o], [ɔ]). El trapezi vocàlic representa gràficament aquestes característiques. Comparat amb altres sistemes romànics, el català (7 vocals tòniques) és més complex que el castellà (5) però menys que el francès (10-12 orals més nasals). Manté l'oposició de graus d'obertura heretada del llatí vulgar.