Temario · Llengua catalana i literatura
T11. T11. L'enunciació. Modalitats oracionals. L'acte de parla
Estructura del tema
- 11.1 L'enunciació: concepte i marcs teòrics
- 11.2 Les modalitats oracionals
- 11.3 L'acte de parla: la teoria pragmàtica
- 11.4 Pragmàtica i context comunicatiu
- 11.5 Aplicació didàctica
Desarrollo del tema
# T11. L'enunciació. Modalitats oracionals. L'acte de parla
## 11.1 L'enunciació: concepte i marcs teòrics
L'enunciació és l'acte individual, singular i irrepetible pel qual un parlant (l'enunciador) mobilitza la llengua per produir un missatge (l'enunciat) adreçat a un oient (l'enunciatari) en unes coordenades espaciotemporals específiques. Aquesta perspectiva pragmàtica supera l'anàlisi purament estructuralista de la llengua com a sistema (langue) per endinsar-se en l'ús real que en fan els parlants en contextos concrets (parole). La distinció fonamental entre enunciat i enunciació, establerta per l'escola francesa, és clau. L'enunciat (énoncé) és el producte resultant de l'acte d'enunciació: la seqüència verbal, oral o escrita, analitzable objectivament. L'enunciació (énonciation), en canvi, és l'acte mateix de produir l'enunciat, un esdeveniment històric, únic i irrepetible. Com assenyala Oswald Ducrot a Le dire et le dit (1984), l'enunciat té un significat (el que diuen les paraules), però l'enunciació li atorga un sentit (el que es vol dir en aquell context). Émile Benveniste, a Problèmes de linguistique générale (1966), és considerat el pare de la teoria de l'enunciació. Sosté que l'enunciació és "la posada en funcionament de la llengua per un acte individual d'utilització". La llengua conté un "aparell formal de l'enunciació", un conjunt d'elements buits de significat fora de l'acte de parla que només adquireixen sentit en ser "omplerts" per l'enunciador en una situació concreta. L'enunciador es fa present en el seu enunciat a través de marques de subjectivitat. Els deíctics són paraules que "assenyalen" els elements de la situació comunicativa: la deixis personal (jo, tu, nosaltres), la deixis espacial (aquí, allà, aquest) i la deixis temporal (avui, ahir, demà). Els modalitzadors mostren l'actitud de l'enunciador davant del contingut: verbs modals (haver de, poder, caldre), adverbis (potser, segurament, evidentment), lèxic valoratiu (meravellós, inacceptable) i modes verbals (l'indicatiu expressa certesa; el subjuntiu, incertesa). Ducrot desenvolupa la teoria de la polifonia enunciativa, inspirada en el dialogisme de Mikhaïl Bakhtín (tota paraula és una resposta a paraules anteriors). Ducrot distingeix entre el subjecte parlant (l'individu empíric), el locutor (el "jo" a qui s'atribueix l'enunciació) i l'enunciador (l'origen dels diferents punts de vista). En la ironia, per exemple, el locutor presenta un enunciador que afirma una cosa, però se'n distancia donant a entendre el contrari: "Quin dia més fantàstic!" (dit un dia de pluja intensa).