T1. T1. Teoria de la comunicació i els elements que la constitueixen. Funcions del llenguatge i el signe lingüístic — Temario oficial | OPOSGRATIS | OPOSGRATIS
Temario · Llengua catalana i literatura
T1. T1. Teoria de la comunicació i els elements que la constitueixen. Funcions del llenguatge i el signe lingüístic
1.2 Els elements de la comunicació segons Jakobson
1.3 Les funcions del llenguatge
1.4 El signe lingüístic: naturalesa i característiques
1.5 Relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques
Desarrollo del tema
# T1. Teoria de la comunicació i els elements que la constitueixen. Funcions del llenguatge i el signe lingüístic
## 1.1 El procés comunicatiu: models teòrics
La comunicació constitueix un procés fonamental per a l'ésser humà com a animal social. Des d'una perspectiva teòrica, podem definir-la com la transmissió d'informació entre un emissor i un receptor mitjançant un codi compartit. Tanmateix, aquesta definició simplificada requereix una anàlisi més profunda dels models que han intentat explicar aquest fenomen.
El primer model científic de comunicació fou proposat per Claude Shannon i Warren Weaver el 1949, conegut com el model matemàtic de la comunicació. Aquest esquema, originàriament dissenyat per optimitzar les telecomunicacions, establia una seqüència lineal: font d'informació → transmissor → canal → receptor → destinació, amb la interferència del soroll. Tot i la seva utilitat per entendre la transmissió de senyals, aquest model presentava limitacions per explicar la comunicació humana, ja que no contemplava el feedback ni els factors contextuals.
Roman Jakobson (1960), en el seu article "Lingüística i poètica", va reformular aquest esquema per adaptar-lo a la comunicació lingüística. El model jakobsonià identifica sis elements: l'emissor (qui produeix el missatge), el receptor (qui el rep), el missatge (la informació transmesa), el canal (el mitjà físic de transmissió), el codi (el sistema de signes compartit) i el context (la situació comunicativa i el referent). Cada element es vincula amb una funció específica del llenguatge.
Posteriorment, l'Escola de Palo Alto, amb autors com Paul Watzlawick, va proposar un model més complex que concebia la comunicació com un procés circular i interactiu, no lineal. Els seus axiomes de la comunicació (1967) establien principis com "és impossible no comunicar" o la distinció entre comunicació digital (verbal) i analògica (no verbal).
## 1.2 Els elements de la comunicació segons Jakobson
El model de Roman Jakobson ha esdevingut canònic en l'estudi de la comunicació lingüística. Analitzem detalladament cadascun dels seus components:
L'emissor és l'agent que codifica i transmet el missatge. En la comunicació oral, l'emissor utilitza el seu aparell fonador per produir sons articulats; en l'escrita, empra signes gràfics. L'emissor posseeix una intenció comunicativa i selecciona els elements lingüístics adequats per transmetre-la, procés que Saussure denominava "parla" (parole) en contraposició a "llengua" (langue).
El receptor és qui rep i descodifica el missatge. La comprensió efectiva requereix que comparteixi el codi amb l'emissor i que posseeixi els coneixements contextuals necessaris per interpretar correctament el contingut. El receptor no és un element passiu: l'hermenèutica moderna, des de Hans-Georg Gadamer, ha destacat el paper actiu del receptor en la construcció del significat.
El missatge constitueix la seqüència de signes transmesa. Jakobson el definia com "l'objecte de l'acte comunicatiu" i distingia entre el contingut (què es diu) i la forma (com es diu). El missatge pot ser analitzat en diversos nivells: fonològic, morfològic, sintàctic, semàntic i pragmàtic.
El canal és el mitjà físic que permet la transmissió del missatge. Pot ser natural (les ones sonores en la comunicació oral presencial) o artificial (el telèfon, la ràdio, l'escriptura). Les característiques del canal condicionen les possibilitats comunicatives: la comunicació escrita permet la permanència però perd la immediatesa del feedback.
El codi és el sistema de signes i regles que permet codificar i descodificar el missatge. En la comunicació lingüística, el codi és la llengua, amb el seu lèxic i la seva gramàtica. Cal que emissor i receptor comparteixin el codi per garantir la intercomprensió.
El context (o referent) engloba la situació comunicativa i allò de què es parla. Jakobson el considerava essencial per determinar el significat dels elements deíctics i per resoldre ambigüitats.
## 1.3 Les funcions del llenguatge
Jakobson va establir una correspondència entre els sis elements del procés comunicatiu i sis funcions del llenguatge. Aquesta tipologia, exposada al congrés d'Indiana de 1958 i publicada el 1960, ha esdevingut un referent ineludible.
La funció expressiva o emotiva es vincula amb l'emissor i manifesta l'actitud d'aquest envers allò que comunica. S'expressa mitjançant interjeccions, exclamacions, diminutius afectius, entonació expressiva i lèxic valoratiu. Exemple: "Ai, que n'estic de content!"
La funció conativa o apel·lativa s'orienta cap al receptor amb la intenció d'influir en la seva conducta. Es materialitza en vocatius, imperatius, oracions interrogatives i recursos retòrics persuasius. És predominant en la publicitat i el discurs polític. Exemple: "Vine aquí immediatament!"
La funció referencial o representativa es centra en el context i transmet informació objectiva sobre la realitat. És la funció predominant en el discurs científic i informatiu, caracteritzada per l'ús de la tercera persona i un lèxic denotatiu. Exemple: "Barcelona és la capital de Catalunya."
La funció fàtica s'orienta cap al canal i serveix per establir, mantenir o tancar la comunicació. Inclou les fórmules de salutació, els verificadors d'atenció i els marcadors conversacionals. Exemple: "Ep! M'escoltes?"
La funció metalingüística es focalitza en el codi i s'empra per parlar sobre la llengua mateixa. És pròpia dels diccionaris, les gramàtiques i les explicacions lingüístiques. Exemple: "La paraula 'arbre' és un substantiu masculí."
La funció poètica se centra en el missatge per si mateix, en la seva forma. Jakobson la definia com "la projecció del principi d'equivalència de l'eix de selecció sobre l'eix de combinació". Predomina en la literatura, especialment en la poesia, però també apareix en eslògans i jocs de paraules. Exemple: "Plou i fa sol, les bruixes es pentinen."
## 1.4 El signe lingüístic: naturalesa i característiques
Ferdinand de Saussure, en el seu Cours de linguistique générale (1916), va establir les bases de la lingüística estructural definint el signe lingüístic com una entitat psíquica de dues cares: el significant (image acoustique) i el significat (concept). Aquesta concepció diàdica s'oposava a la visió tradicional que considerava les paraules com simples etiquetes per designar coses.
El significant és la imatge acústica, la representació mental dels sons que componen el signe. No és el so físic en si, sinó la seva empremta psíquica. El significat és el concepte, la idea associada al significant. Saussure insistia que el signe lingüístic no uneix un nom i una cosa, sinó un concepte i una imatge acústica.
Saussure va identificar dues propietats fonamentals del signe lingüístic: l'arbitrarietat i la linealitat. L'arbitrarietat implica que no hi ha cap vincle natural entre el significant i el significat: el concepte de "gos" podria ser designat per qualsevol altre significant (dog, chien, Hund). Aquesta arbitrarietat és convencional, resultat del consens social. La linealitat es refereix al caràcter seqüencial del significant: els sons es produeixen successivament en el temps, no simultàniament.
Charles S. Peirce, des de la tradició semiòtica americana, va proposar un model triàdic del signe: el representamen (el vehicle sígnic), l'objecte (allò representat) i l'interpretant (l'efecte cognitiu). Peirce va classificar els signes segons la relació amb l'objecte en icones (relació de semblança), índexs (relació de contigüitat) i símbols (relació convencional). El signe lingüístic és predominantment simbòlic, excepte en casos d'onomatopeia.
Émile Benveniste va matisar el principi d'arbitrarietat distingint entre arbitrarietat absoluta (entre el signe i la realitat) i necessitat relativa (entre significant i significat dins del sistema lingüístic). Per al parlant, la relació entre significant i significat és viscuda com a necessària.
## 1.5 Relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques
Saussure va distingir dues dimensions fonamentals en l'organització del sistema lingüístic: l'eix sintagmàtic (o de combinació) i l'eix paradigmàtic (o d'associació, en la seva terminologia).
Les relacions sintagmàtiques s'estableixen entre els elements presents en la cadena parlada, és a dir, entre els signes que coocorren en un enunciat. Són relacions in praesentia, lineals i de contigüitat. En la frase "El gat caça ratolins", cada element manté relacions sintagmàtiques amb els adjacents: l'article "el" es combina amb el substantiu "gat", aquest amb el verb "caça", etc. Aquestes relacions estan regides per regles gramaticals de combinació.
Les relacions paradigmàtiques s'estableixen entre els elements que podrien ocupar una mateixa posició en la cadena, és a dir, entre els signes alternatius. Són relacions in absentia, verticals i d'associació. En la posició del substantiu "gat" podrien aparèixer "gos", "nen", "ocell" o qualsevol altre substantiu amb funció de subjecte. L'elecció d'un element exclou els altres del paradigma.
Roman Jakobson va reformular aquests eixos com a "selecció" (paradigma) i "combinació" (sintagma). La funció poètica, segons Jakobson, consisteix precisament en la projecció del principi d'equivalència de l'eix de selecció sobre l'eix de combinació: en poesia, els elements combinats (per exemple, en una rima) també mantenen relacions d'equivalència paradigmàtica.
Louis Hjelmslev, en la seva glossemàtica, va desenvolupar aquesta dicotomia distingint entre "procés" (text, sintagma) i "sistema" (llengua, paradigma). Per a Hjelmslev, el text és un tot analitzable en parts progressivament menors mitjançant relacions sintagmàtiques, mentre que el sistema és el conjunt d'elements que poden aparèixer en una posició determinada.
Aquestes relacions operen a tots els nivells lingüístics: fonològic (la /p/ de "pa" pot ser substituïda per /m/ per obtenir "ma"), morfològic (el morfema de plural "-s" alterna amb "-os"), sintàctic (un sintagma nominal pot ser substituït per un pronom) i lèxic (un substantiu pot ser substituït per un sinònim o hiperònnim).
Estudia este tema con OPOSGRATIS
Has leído el desarrollo del tema. Para consolidar tu aprendizaje, estudia las flashcards asociadas con repetición espaciada (algoritmo SM-2), realiza simulacros de examen, y practica el supuesto práctico. Todo gratis y sin registro previo.